Definicions Tema 9

Amoral: aquella acció que no té sentit moral, per tant, que no  distingeix entre el bé i el mal.

Immoral: acció que es desvia d'allò que és moralment bo.

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta   difícil  modificar ja que és innat.

Virtut: hàbit de comportament que ens predisposa a obrar bé  (Aristòtil)

Consciència moral: capacitat humana que ens permet  distingir entre el bé i el mal.

Responsabilitat: capacitat de respondre i ser amos dels  nostres actes

Llibertat externa: absència de coacció externa

Llibertat interna: absència de coacció interna que ens permet el lliure albir

Determinisme: posició filosòfica que defensa que res no succeix sense una causa, explica causalment la conducta humana i defensa que l'home està determinat per una causa i que no és lliure

Condicionament: factor que limita la nostra llibertat però la impedeix

Destí: llei que regeix l'univers segons el qual tot succeix fatalment, és a dir, tot el que passa, passa perquè ha de passar.

Principi de causalitat: principi pel qual tota causa té un efecte i tot efecte ve produït per una causa

Determinisme económic: explica les diferents etapes  històriques, els modes de producció com a determinades per la  infraestructura económica.

Indeterminisme: defensa el liberalisme i que no calen causes ni  factors per explicar la conducta humana.

Autonomia moral: capacitat de prende decisions per un  mateix sense deixar-se influir i ser responsables dels nostres actes.

Nivell preconvencional: persona que té per just el que  satisfà els seus interessos

Nivell convenciaonal: persona que accepta la llei posada en  comú

Nivell postconvencional: persones que distingeixen entre  les normes de la societat i els principis morals universals

Lògica de la cura : segons Carol Gilligan, la persona madura ha de progressar en els valors de la atenció i ha de desenvolupar un sentit de la compassió i de la responsabilitatper aquell que ho necessiten.

Qüestions

1- És compatible afirmar l'existència de Déu amb la idea que els éssers humans tenen llibertat?

No, perquè per una banda l'existència de Déu té una posició en la que tot depèn de lleis causals i forma part del determinisme, i per altra banda, la llibertat dels éssers humans, es tracta d'una  llibertat, en la que aquests tenen la llibertat d'elecció o d'autodeterminació.

2- Com expliquen els determinismes científics l'experiència espontània de la llibertat?

Mostra l'Univers com a determinista, no afirma que les persones tinguin cap control voluntari sobre els processos quàntics, sinó que succeeixen a l'atzar i afirma que aquests processos  tenen lloc al cervel humà i als àtoms de l'Univers.

3- Quins fets estarien mancats de sentit si es nega que els éssers humans tinguem lliure arbitri?

La llibertat, en la que no ens sentiriem lliures i sabent que els éssers humans no tenen llibertat no ens hauriem de preocupar de fer el bé o el mal, ja que tot estaria en mans de l'atzar.

4- Pot haver-hi dos usos diferents de la idea de <causa>? Com ajudaria el fet de fer-ne la distinció a la comprensió de la llibertat les persones?

Pot haver diferents usos segons la creença de llibertat que posseixi cada persona.

Definicions Tema 8

Monoisme materialista : teoria sobre el cervell i la ment que explica el psiquisme humà on una conseqüència del cervell tan desenvolupat i defensa l'existència d'una sola realitat material.

Monisme emergentista: teoria monista materialista que considera que allò mental no es redueix només a allò físic, però que sí ha evolucionat a partir d'aquest. Només existeix la matèria, la qual és fruit d'una evolució.

Dualisme platònic: teoria dualista defensada per Plató que expressa una unió accidental entre el cos i l'ànima, però també defensa que l'ànima és immortal,mentre que el cos és mortal.Per tant les animes van de cos en cos.

Hilemorfisme: teoria plantejada per Aristòtil. L'ànima i el cos són complementaris i inseparables d'una única realitat, que és l'ésser humà. Cap dels dos pot existir sense l'altre, per tant la matèria no pot existir sense una forma. Així, el cos és la base material i l'ànima la base substancial.

Dualisme interaccionista: Tesi defensada per J.C.Eccles que explica que ment i cervell són realitats diferents però que a l'escorça cerebral hi ha una interacció entre totes dues.

Interaccionisme emergentista: teoria plantejada per Popper. Afirma que la ment ha evolucionat a partir del cervell, però diu que tot allò real no té per què ser material. Estructura tres móns

Raó teorica: és la raó que s'ocupa o fa referència a aquelles accions que es poden explicar i per tant tracta d'aconseguir la veritat absoluta.

Raó pràctica: designa la utilització de la capacitat racional de l'ésser per aconseguir la felicitat. S'ocupa d'allò que pot ser d'una altra manera.

Raciovitalisme: idea defensada per Ortega y Gasset que diu que la raó vital no és un tipus de raó comparable als altres, sinó que és la vida com a raó.

Acció comunicativa: no té com a objectiu aconseguir l'èxit, sinó que és una acció orientada a l'entesa. Gràcies a aquesta, l'ésser pot arribar a conèixer la realitat i la validesa de les normes.

Acció estratègica: té com a objectiu no l'assoliment de l'entesa sinó l'èxit.

Persona (Boeci): Boeci defineix la persona com a substància individual de naturalesa racional.

Dignitat: la persona es considerada un fi i no un mitjà,donant-li valor absolut.

Existència encarnada: significa que les persones tenen una interioritat que les permet sortir de si mateixes i obrir-se a altres coses. S'obre al món des de la seva intimitat.

Compromís: conjunt de promeses compartides en que intervé la seva llibertat.

Proximitat: situació en què les persones viuen amb els altres. És la donació de quelcom del propi ésser a un altre.

Jo i tu

En aquest text  l'autor parla del amor i Concepció de les persones , ja que relaciona l'aparició d'una persona a la que estimes amb L'aparició d'un tu , perquè es més important la persona estimada que una mateixa , es una visió molt romàntica , on explica que la pot sofrir i viure tothom . Amb l'aparició de l'amor la persona aprèn a actuar , ajudar , educar i eleva a la altre persona .

També amb l'aparició d'un tu el jo te que acceptar unes responsabilitats , on te que cuidar a l'altre persona , tenen que tindre una igualtat , aixo a tothom que s'estima des de grans a petits , ja que aixi es creu un nou món una una concepció d'aquest diferent , que es estimar als altres.

Martin Buber

Mordechai Martin Buber (Viena, Àustria 1878 - Jerusalem, Israel, 1965) fou un pensador jueu d'origen austríac. La seva família era originària de Lemberg (Lviv, avui Ucraïna), on va passar temps de petit, i l'educaren en la tradició jueva. Però una crisi de fe el 1892 el va dur a llegir Immanuel Kant, Søren Kierkegaard, i Friedrich Nietzsche; parlava jiddisch i alemany, i va aprendre francès i hebreu. Era un sionista cultural, i fou molt crític amb Theodor Herzl. Dirigí les revistes Die Welt (des del 1902), Der Jude (1924) i Die Kreatur (1928). Es dedicà a l'estudi de la tradició hassídica i el 1916 es traslladà a Berlín, on creà una Comissió per a interessar-se per la sort dels jueus d'Europa Oriental durant la Primera Guerra Mundial. També creà amb Franz Rosenzweig un institut per a l'educació dels jueus adults, col•laborà en la traducció alemanya de l'Antic Testament (1924-54) i el 1930 fou professor a la Universitat deFrankfurt del Main.

Quan Adolf Hitler assolí el poder el 1933 fugí a Palestina, fou professor d'antropologia i sociologia a la Universitat de Jerusalem i hi treballà per l'entesa arabojueva, i fou un dels dirigents del moviment yihud. Orientà la seva reflexió vers els temes de la filosofia de la religió i de la mística jueva, sobretot dels hassidites.

La idea bàsica del seu pensament és la relació jo-tu, en la qual radica l'autenticitat de la persona i que és el centre de la seva concepció de la fe religiosa, de l'home, de la psicoteràpia i de la filosofia social. Es basa en una relació entre dos subjectes que té el llenguatge com a centre i s'oposa a la relaciò jo-això, que posa en contacte el subjecte amb un objecte i llavors no hi ha interacció sinó apropiació a partir de la raó. Existir és sempre entrar en relació amb altres éssers o cossos, no té sentit parlar d'un jo aïllat perquè per definir-se necessita oposar-se a altres individus o al món. En aquest sentit contradiu Descartes i les seves idees solipsistes.