L'existència de Déu

En aquest text Decart tracta un tema primordial,Déu. El text defensa de l’existència de l'esser perfecte, l’autor creu que la idea de Déu la trobem dins nostre, igual que trobem idees de nombres, seguidament fa una reflexió de l’essència i l’existència en l’inici d’aquesta. Decart creu que pot separar l’existència de Déu de la seva essència però amb l’exemple d’una vall i una muntanya  destrueix aquesta afirmació, no és possible imaginar una muntanya sense imaginar una vall i tampoc és possible pensar en Déu separant l’essència de l’existència perquè hi ha una necessitat d’existència de Déu i és per aquest motiu que la ment humana no té la possibilitat de separar les dues realitats, perquè no podem pensar en un ésser summament perfecte si li falta alguna de les seves parts perquè aquest ésser perdria la seva categoria de perfecte. Decart defensa la seva teoria del discurs del mètode amb base racionalista, i aquesta es basa en descartar totes aquelles coses verdaderes de les que no ho són i aquest procés es pot fer per mitjà d’un procés. En el text Decart ens intenta demostrar la existència de Déu per mitjà d’un exercici lògic en el que per mitjà del jo aconsegueix arribar a la conclusió que la existència de Déu és necessària.

Aquesta teoria la podríem comparar amb Sant Anselm el qual tenia una idea bastant semblant a la de Decart ja que deia que la existència de Déu és necessària perquè i ha d’haver un ésser superior per sobre del qual res pugui ser pensat i que si podem imaginar una cosa més perfecta que nosaltres aquesta ja d’existir necessàriament.

Cogito ergo sum

L’autor es planteja la idea que hi hagi alguna cosa de la qual no es pugui dubtar, creu que hi ha una força superior que el fa dubtar. Això li permet concloure que ell pensa i si pensa vol dir que existeix i si hi ha una força que el fa dubtar necessàriament és ja que si pensa és.el text ens exposa la teoria del dubte on l’autor defensa que realment existim ja que si som capaços de dubtar vol dir que pensem i per tant existim.L'autor creu que hi ha una força superior que el fa dubtar, ja que ha dubtat d’ell mateix, però pel fet de dubtar conclou que està pensant i l’autor creu que si pensa vol dir que d’alguna manera és, i això no pot ser dubtat.Podem comparar la reflexió que fa Descartes sobre els sentits amb la que feia Parmènides, aquest deia que dels sentits no ens hem de fiar ja que ens mostren un món d’aparences que no concorda amb la realitat.

El temps

Aquest text és obra de Sant Agustí i parla sobre el temps .

Per a Sant Agustí no existeix el temps abans del temps en si mateix, per tant és incorrecte afirmar l’existència de successos o fets anterior al temps tal i com el coneixem ara perquè Déu no havia creat el temps. Per tant San Agustí estableix una relació intrínseca entre el temps i els fets en si mateixos, un no pot existir sense l’altre i a l’inrevés . L’autor així explica que el que creu en fets anteriors al temps està observant coses falses.

Per tant, com segons Sant Agustí, Déu és el creador del temps, és inútil pensar en què es feia abans de l’existència del temps, perquè no existia aquest abans ja que no existia el temps, llavors la pregunta de “Què es feia aleshores?” no té altra resposta que:  No hi havia “aleshores”, no existia el temps.

Per a Sant Agustí, Déu forma part del temps, ell és el temps, per a ell el temps no és un segle o un any, el seu temps és el avui, perquè Déu és etern.

Podem comparar la concepció de Déu que té Sant Agustí amb la d’Epicur, per a aquest els homes del seu temps s’equivocaven en la seva concepció respecte als déus ja que aquests vivien sense cap preocupació envers els mortals i tractar de tenir-los contents era una acció inútil, en canvi, Sant Agustí, a part de defensar l’existència del Déu cristià, diu que Déu si que es preocupa pels humans, que és el seu creador i que és bo i etern.  En aquest últim punt sobre la concepció d’un déu creador també podem comparar Sant Agustí amb Plató, per al primer Déu va crear el món, el segon defensa l’existència del demiürg, que és l’ésser que ordena el móns sensible i conseqüentment les idees que formen el món, però que no actua directament en aquest ni  crea les idees.